Teatro y debate sobre el Patronato de Protección a la Mujer

La sala de los Arcos de Ca Revolta se queda pequeña en un emotivo acto sobre el Patronato de Protección a la Mujer

València. Ayer 7 de noviembre, la sala de los Arcos de Ca Revolta se quedó pequeña para acoger a todas las personas que acudieron a una jornada de memoria y reflexión en torno al Patronato de Protección a la Mujer, la institución franquista creada para imponer el modelo femenino del nacionalcatolicismo y “reeducar” a las jóvenes consideradas “descarriadas”.

El acto comenzó con la representación teatral del grupo Colombine de Moncofa, dirigido por Pilar Díaz, que puso en escena un relato conmovedor sobre aquellos años de represión, en los que el franquismo, la Iglesia y el patriarcado trataron de moldear la conducta y los espacios de las mujeres, negándolas a sí mismas, invisibilizándolas y castigándolas cuando intentaban vivir con libertad.

Tras la obra, la emoción se trasladó al debate posterior, en el que participaron Consuelo García del Cid y Pilar Dasí, ambas víctimas del Patronato; Marta Carbonell, coautora del libro “Indignas hijas de su patria”; y Ángela Jareño, activista y miembro de ACIF. Las ponentes compartieron testimonios y reflexiones sobre las huellas que aquella institución dejó en miles de mujeres y sobre la importancia de mantener viva la memoria para evitar que la historia se repita.

Un acto colectivo de memoria, denuncia y reparación.

Gracias a quienes estuvisteis de pie o sentadas en el suelo, a quienes os desplazasteis y no pudisteis acceder a la sala. A tod@s por el esfuerzo, la complicidad, por el compromiso.

Memoria en corto. Cine rebelde y reflexivo hecho por jóvenes

Ayer 31 de octubre en Ca Revolta tuvimos un encuentro entre generaciones en el que visionamos los cortos «Querido Lorenzo» (Maëla Sanmartín, 2024), «La piel del toro» (Guzmán Muñoz y Vicente Vivas, 2024) y tuvimos el privilegio de disfrutar en exclusiva una obra de 35mm digitalizada especialmente para este evento, «A campo traviesa» (Alberto Morais, 2003).

Un cine que habla de las heridas de la dictadura, la represión, el silencio y el olvido. Pero también de la resistencia y la lucha, del amor hacia el presente y la esperanza por construir un mundo nuevo.

Se nos quedaron imágenes e ideas rondando en la cabeza, la potencia del lenguaje cinematográfico para hablar de memoria democrática y para construirla, la importancia de que creadores jóvenes, como los que escuchamos, contribuyan a este deber común…

El encuentro estuvo moderado por Manuel de Juan, director de «Las tres muertes de Teófilo del Valle», y con la presencia del profesor de la @universitatvalencia Carlos López Olano que incorporó al debate su experiencia desde la docencia y la creación en el ámbito de la memoria democrática en el que ha desarrollado el podcast El Mur.

Para terminar, Maëla nos hizo un regalo, interpretó la canción de Chicho Sánchez Ferlosio, Gallo rojo, gallo negro

Paisatges de resistència. «La guerrilla antifranquista: del País Valencia al context de l’Estat»

El 29 d’octubre hem iniciat en la sala d’actes del Col·legi Major Rector Peset de València, les activitats públiques del projecte Paisatges de Resistència. El maqui en la Serrania amb la conferència: La guerrilla antifranquista: del País València al context de l’Estat. Amb Raül González Devís, professor de Geografia i Historia en Secundaria i doctor en Historia per la Universitat Rovira i Virgili; Arnau Fernández Pasalodos, doctor en historia contemporania perla Universitat Autonoma de Barcelona i investigador postdoctoral en l’University College de Dublín, presentada per Andrea Moreno Martín, licenciada en Historia i en Antropologia i doctora en arqueologia per la UV.

Arnau Fernandez va aportar dades esclaridores, els maquis no van ser bandolers. Ens va acostar a les vides de dos guerrillers de la serra de Almeria, El Espailla i el Carboner, a través de les seues cartes, dibuixos i retalls dels seus escrits que ens van emocionar i els van convertir en els nostres herois. Després de la ocupacion pels colpistes del territori alguns “vençuts” van intentar des de la muntanya fer front al feixisme, als senyorets falangistes que es van ensenyorir de l’espai públic.

Raúl Gonzalez ens va situar en el territori del AGLA, l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, “els nostres” maquis del País Valencià. En un combat d’immensa desigualtat van intentar sostindre activa la lluita armada contra la dictadura que va mantindre l’estat de guerra fins a 1948, que no va dubtar a arrasar els campaments guerrillers, els llogarets i les masies, les gents que els van donar suport. També ens va aportar noms, microhistorias, espais…

Un magnífic inici per a endinsar-nos en aquest projecte que ahir presentàvem: Paisatges de resistència. El maquis en la Serrania

Enllaç a les intervencions

ELDA-PETRER-MONÒVER Jornades de Memòria

Del 3 de novembre al 3 de desembre 2025. Rutes, presentació de llibres, conferències i teatre

A principis d’este estiu els ajuntaments d’Elda, Petrer i Monòver van declarar el 16 de novembre com a Dia de la Memòria Democràtica Local. Este dia recorda a la nostra comarca la repressió, el silenci i l’oblit que la dictadura franquista va imposar a més de dos milers de persones dels tres pobles.

Al l’alba del 16 de novembre de 1939, un escamot d’afusellament, davant la tàpia del cementeri, va posar fi a la vida de l’alcalde republicà de Petrer. Pocs minuts després s’afusellava a tres persones més a Elda i més tard altres dotze persones eren assassinades a Monòver, totes elles jutjades sense cap mena de garanties processals ni possibilitats de defensa. Es va voler destruir fins al seu record, llançant els seus cossos a fosses comunes i impedint que els seus familiars pogueren identificar-les i honrar la seua memòria. Calia crear por i terror en els llocs vençuts.

Hui, tants anys després, encara desconeixem el parador de bona part dels hòmens i dones afusellats d’aquell i d’altres dies. És una tasca urgent recuperar els seus cossos, conéixer la veritat i exigir justícia i reparació per a les víctimes i per a tantes famílies que van patir injustament per la seua fidelitat al govern republicà triat per voluntat popular.

Necessitem, ara més que mai, la garantia de la no repetició de fets similars en una vall que sempre ha sigut exemple de progrés i democràcia, de defensa activa dels drets i les llibertats. Eixa és la memoria democrática què ens enorgullix.

Açi pots descarregar la programació

IV Marxa a peu al camp de concentració de Portaceli

Des de 1939, fins a principis de 1942, l’actual hospital Dr. Moliner a Portaceli (Serra) va ser un Camp de Concentració on milers de republicans van ser empresonats en condicions extremes, d’amuntegament i fam que va portar fins a la mort un nombre, encara inexacte, de presoners.

A l’octubre del 1939 arribaven a Portaceli des de diferents centres d’internament, des de la Plaça de Bous de València convertida durant unes setmanes també en camp d’internament després de l’entrada de les tropes franquistes a València, molts van arribar des del camp de concentració d’Albatera a Alacant, on van ser confinats després de quedar atrapats al port d’aquella ciutat des d’on havien intentat escapar en vaixell fugint de la repressió segura. En tancar el camp d’Albatera, quan les condicions eren absolutament desastroses, van traslladar els presoners amuntegats en vagons de bestiar, arribant exhausts a l’estació de Bétera i des d’allà els obligaven a caminar per un camí estret costerut, fins arribar després de nou quilòmetres de marxa, a un edifici en construcció, un sanatori, que havia iniciat la construcció durant la República per ser un hospital de tuberculosos. El franquisme va convertir en el Camp de Concentració de Portaceli.

Per aquelles instal·lacions van arribar a passar més de 20.000 presos republicans, alguns van sortir per ser, poc temps després, assassinats a Paterna i llançats a les fosses comunes del seu cementiri, altres per anar a diferents presons. L’existència d’aquest, com la de la resta dels més de 300 camps de concentració que van utilitzar les tropes franquistes a tot l’estat espanyol per castigar els vençuts, va ser amagada durant molts anys. Forma part d’aquesta part d’història que el franquisme va voler silenciar i amagar, temps ple de crims i dolor.

Per quart any consecutiu, el 19 d ‘octubre farem a peu el mateix camí que els presos republicans, la IV Marxa a peu al camp de concentració.  S’iniciarà a les 10.00 hores des de l’estació de metro de Bétera.

Si voleu apuntarse al dinar açi teniu l’informació:

Un any més la Marxa a Porta-Coeli ha estat una realitat. En memòria dels represaliats al camp de concentració. Feixisme mai més.

Recull de fotografies de El Seco

Cuelgamuros: una tienda de recuerdos futuros. Con María Gomar y Vanesa Peña

El pasado 1 de octubre presentó en Ca Revolta la artista valenciana Maria Gomar su proyecto Cuelgamuros: una tienda de recuerdos futuros, la acompañó Vanesa Peña comisaria de arte y productora cultural.

El proyecto propone la desaparición del Valle de los Caídos mediante la práctica artística, en un momento en que la resignificación del monumento continúa siendo objeto de debate público. Esta presentación se enmarca en el contexto de la licitación para la musealización del monumento fascista, la conmemoración de los 50 años de la muerte del dictador y la reciente exposición impulsada por dos eurodiputados de extrema derecha en el Parlamento Europeo.

Un monumento al fascismo
El Valle de los Caídos, construido mediante trabajo forzado e inaugurado el 1 de abril de 1959, ha sido definido por el hispanista Ian Gibson como un espacio imposible de resignificar: “¿cómo resignificas la maldad?”. A lo largo de su historia, se trasladaron allí 33.847 cadáveres —muchos sin consentimiento—, y el complejo ostenta dos récords Guinness: la cruz más alta del mundo (152,4 m) y la basílica más larga (162 m).

Una tienda de recuerdos futuros
La antigua tienda de souvenirs del recinto, cerrada a principios de este año por Patrimonio Nacional, funcionó durante décadas como aparato ideológico al servicio de una narrativa hegemónica del franquismo. Frente a ello, la propuesta artística de Gomar Vidal, recupera el nombre anterior al monumento y presenta una serie de objetos —postales, serigrafías, pegatinas y pósters— en los que el complejo arquitectónico desaparece por completo. Para la comisaria Vanesa Peña Alarcón esta tienda de recuerdos futuros “plantea repensar la comunicación popular del relato histórico a través del turismo, no sólo mediante una revisión crítica del monumento, sino a través de la re-versión estética del souvenir. La artista nos envía una postal sin monumento desde el futuro para demandar un presente exento de fascismo.“ De la misma forma, los investigadores Daniel Palacios y José María Durán señalan en su publicación ¿Quién tiene derecho al monumento?: “No hay resignificación del fascismo, sino que el fascismo es eliminado por completo de la ecuación. No hay alternativa posible.”

Recomendamos la lectura del articulo de Maria Palau en El diario.es Comunidad Valenciana:

Os dejamos unas fotos de la presentación: