Les conseqüències de la dictadura franquista foren 300 camps de concentració, 465.000 persones exiliades, 300.000 bebès robats i un llarg etcètera. De fet, som el segon Estat del món amb més desapareguts, sols Cambodja ens supera. S’estima que 140.000 persones encara jeuen a les nostres cunetes.
Aquestes xifres fan patent que la dictadura franquista va tenir un caràcter sistèmic d’aniquilar a tot aquell que considerava enemic ideològic. Quan es produeixen fets d’aquesta magnitud diguem que s’han produït crims de lesa humanitat o crims contra la humanitat.
Malgrat ser dels tipus penals més greus, la judicatura espanyola mai no ha condemnat a cap persona per aquets crims. Aquesta anomalia jurídica ens converteix en un dels pocs països del món que, ja en democràcia, ha boicotejat qualsevol temptativa de les víctimes d’acudir als jutjats. De fet, aquesta raresa democràtica no ha passat desapercebuda als ulls dels organismes de Nacions Unides o Amnistia Internacional, instruments internacionals els quals han instat en diverses ocasions a l’Estat Espanyol perquè s’ajuste als principis d’un Estat de Dret i repare aquets crims.
Concretament, és arran de la sentència del Tribunal Suprem 101/2012 que es tanquen les portes a que qualsevol jutjat puga investigar els crims franquistes al·legant principalment 4 arguments de forma reiterada:
- La vigència de la Llei d’Amnistia
- El principi de legalitat penal
- Prescripció de tots els delictes
- Mort de les persones presumptament responsables
Ara bé, els següents informes d’organismes de Nacions Unides rebaten tots i cadascun dels anteriors arguments:
- El Comitè contra la Desaparició Forçada en el seu examen de 2013.
- El informe del Relator Especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i las garanties de no repetició, Pablo de Greiff. Missió a España, 22 de juliol de 2014.
- Informe del Grup de Treball sobre las Desaparicions Forçades o Involuntàries. 2 de juliol de 2014.
- Comitè contra la Tortura. Examen 2015.
- Comitè drets civils i polítics, examen de 2015.
- També diversos informes d’ Amnistia Internacional, concretament el de 7 de novembre de 2017.
El compendi d’argumentació internacional que emana d’aquets organismes és el que apliquem a les nostres querelles. Concretament, els arguments que refuten a la judicatura espanyola son els següents:
- En relació a la vigència de la Llei 46/1977 d’ Amnistia de 15 de octubre.
Aquesta llei és incompatible amb les obligacions internacionals que va contreure l’Estat Espanyol amb anterioritat al ratificar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics en abril de 1977. És a dir, 6 mesos abans de publicar la llei d’Amnistia, l’Estat Espanyol ratifica el Pacte, el qual no contempla que hi hasca lleis d’Amnistia. Per tant és una llei que neix nul.la de ple dret
- Principi de legalitat penal
Els magistrats del Tribunal Suprem consideren que en el moment en que es van produir els crims franquistes no existia cap llei que regulara els crims contra la humanitat i que, per tant, no es pot condemnar a cap persona per açò atenent al principi d’irretroactivitat.
Però la judicatura obvia que Espanya sí estava vinculada a la costum internacional expressada en les Convencions de la Haia de 1899 y 1907 i en els principis de Nuremberg, estos últims confirmats per l’Assemblea General de Nacions Unides en 1946.
Per tant, segons el Dret Internacional, en el moment que ací es van produir els crims contra la humanitat sí que hi havia marc jurídic vigent que els considerava com a tal.
- Prescripció de tots els delictes:
Diversos instruments internacionals consideren que els delictes de lesa humanitat son imprescriptibles: article 1 de la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra y de lesa humanitat, de 1968; l’ art.17 de la Declaració sobre la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçades de 1992; el pp nº 23 del Conjunt de principis actualitzats per a la protecció y la promoció dels DDHH mitjançant la lluita contra la impunitat de 2005 ; l’art 29 de l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, etc…
- La mort de las persones presumptament responsables:
És cert que un procés penal existeix fins el moment en que es comprova fefaentment que tots els responsables del delicte han mort, moment en el qual es sobreseu la causa. No obstant, hi ha que valorar tot allò que té de valuós i de reparador socialment, i per a les víctimes, que s’haja investigat judicialment fins a eixe moment: existència del delicte; qui el va cometre en forma directa o mediata; qui fou còmplice o encobridor; en quines circumstàncies es va produir; en quin context; amb quins altres delictes està relacionat, etc.
Per altra banda, no podem oblidar que aquets processos penals procuren la sanció penal però no és del tot fonamental. Son part d’una batalla per la cultura, la justícia, la dignitat, l’objectiu de les quals és denunciar els crims i establir la veritat judicial no sols sobre la seua existència, sinó sobre el propòsit amb que foren comesos i els efectes que van causar en el conjunt de la societat.
A més a més, amb tot allò que s’haja pogut esbrinar en el procés penal que es sobreseu, es podria exigir en un procediment davant la jurisdicció civil/contenciosa-administrativa les anomenades responsabilitats civils pels danys materials i morals causats (econòmiques o d’altre tipus) que podran ser exigides a l’Estat, si s’acredita que el delicte fou comés per funcionaris en exercici de les seues funcions o per ordre dels mateixos.
Per tant, a l’Estat Espanyol mentre no es jutgen aquets crims no es complirà el dret a la veritat, a la justícia, a la memòria, a la reparació i, el més preocupant, no podrem aplicar les garanties de no repetició.
Memoria i justicia. Acció Ciutadana contra la impunitat del franquisme 