Dissabte passat, 24 de maig, hem fet una nova visita a les instal·lacions del pantà de Benaixeve. Vàrem sortir en bus des de València. En la presa de l’embassament ens esperaven les companyes i companys que van acudir pels seus mitjans.El camí des d’Utiel dóna peu per a activar els records o per a anar descobrint estrats i relats del passat. La Juanita era el nom pel qual es coneixia a l’autobús que unia Benagéber amb Utiel, l’única via d’accés que existia quan es van iniciar els obres del pantà. El llibre de Soler Carnicer » la guerra no va acabar l’1 d’abril de 1939″ narra la història de un pres que esperava l’arribada de notícies de Juanita, la seu dona, en el petit i atrotinat autobús que feia aquest recorregut.

En l’enorme presa començàrem el recorregut per les instal·lacions, seguint el relat d’Andrea Moreno. Enllacem imatges d’Alcalá Zamora inaugurant les obres del pantà que en 1932, anomenat llavors de Blasco Ibáñez, amb la inconfusible sintonia del Node, el noticiari franquista, que en els anys quaranta lloava sense mesura les obres faraòniques de la dictadura i atribuïa al Generalíssim el disseny de les obres del pantà. Apropiant-se també del nom.

Busquem les petjades dels presos republicans. Entre 1941 i 1944 un destacament penitenciari va fer els treballs més durs, de pic i pala. Mà d’obra captiva a preu irrisori. Per a major benefici de l’empresa adjudicatària de les obres, Portolés i Cia i del sistema penitenciari franquista.

Vàrem visitar les ruïnes de l’alberg de solters, un edifici que dóna compte de com es va viure en el poblat que va créixer al costat de les obres d’una presa que va créixer lentament.

Acabem la visita en els barracons on van viure els presos, transformats avui en petits allotjaments d’estiueig. Un recorregut per un espai natural majestuós. En el qual encara no hi ha senyalitzacions que ens mostren el passat, però on el dissabte varem recordar el nom d’alguns presos que allí van treballar, com el de Pau Ciscar. El seu net ens va acompanyar.

Una visita que esperem continuar organitzant. Gràcies a totes les persones que ens acompanyàreu.

Compartim fotos de Vicente Carrión, Tono Vizcaino, Paco Andreu, Irene Lado, Antonia Lluesma y Valerià Martin «Seco»

El 5 de febrer realitzàrem al Col·legi Major Rector Peset de València la conferència que havíem hagut d’ajornar per la Dana el passat 30 d’octubre. Vam parlar dels batallons de soldats i els camps de concentració on els franquistes van recloure a desenes de milers de republicans, espais als quals es van generalitzar els treballs forçats i l’esclavissme. Marius Climent, catedràtic de geografia i Història i autor del llibre “El treball esclau durant el franquisme. La Vall d’Albaida (1938-1947)” va explicar els origenes dels batallons de treballadors. Els sistemes de classificació establerts pels franquistes en els quals, de manera totalment arbitrària, es va titllar de «desafectos» al règim a desenes de milers de soldats republicans, recloent-los en uns batallons que van realitzar multitud d’obres de fortificació i reconstrucció. Uns presos que malvivien dins d’una estructura absolutament corrupta en la qual es robava des del presupost per a alimentar als reclusos fins als paquets de menjar que, amb tant d’esforç travaven de fer arribar les famílies, les dones de les famílies, per a alleujar la fam dels presos.

També va explicar Climent l’evolució d’aquests batallons i la constitució dels destacaments penitenciaris com el de Benaixeve. En la seva recerca ha pogut entrevistar persones que van viure de prop la construcció del pantà del «Generalísimo», les condicions en les quals degueren viure alguns dels presos que van obtenir la llibertat condicional amb desterrament i van romandre en el poblat de Benageber treballant en les obres perquè no tenien on anar.Sofrint les visites de la guàrdia civil, jornades de 12 hores diàries amb sous miserables dels quals bona part eren reemborsats per l’empresa concessionària de Portolés i Cia a través de l’Economat i els serveis que «facilitava».

Mirta Nuñez, professora de la Universitat Complutense de Madrid i autora de nombrosos estudis sobre diversos aspectes de la repressió franquista, va tractar el cas del camp de concentració de Portaceli, un espai d’amuntegament, condicions insalubres, polls i fam. En el qual els falangistes seleccionaven de tant en tant a presos per a assassinar-los sense cap judici.

Un sistema de «demolició» i humiliació per als presos i les seues famílies. Un fonament amb el qual segellar el silenci i la por, les bases sobre les quals es va mantenir la dictadura.

Raquel Vanyó, professora de dret internacional de la Universitat de València va exposar des del punt de vista jurídic la vulneració de drets humans que aquests crims representen. La legislació que existia i existeix per a reclamar que siguin investigats i enjudiciats els responsables. Una via necessària per a reparar a les víctimes. Que a Espanya la majoria de la judicatura no considera per als crims franquistes, quan si l’ha aplicat per a altres criminals de lesa humanitat, com és el cas de militar argentí Scilingo jutjat i condemnat en 2004 per l’Audiència Nacional.

Va recordar que no s’ha admès a tràmit la querella, presentada l’any passat per un grup de familiars de presos, que van dur a terme treballs forçats a Navarra, en la construcció de carreteres al Pirineu. Quan des del punt de vista del dret internacional, vigents ja des dels principis de Nuremberg, el dret dels denunciants a la justícia, la recerca i la reparació hauria d’estar garantit per l’estat.

Va ser una sessió molt interessant, podeu veure el video, mes a baix:

Aquest projecte es realitza amb el patrocini del Area de Memòria Democràtica de la Diputació de València, que l’ha finançat amb la quantitat de 8.971,44 euros.

El 24 de gener hem tornat a l’embassament de Benagéber. En aquesta ocasió l’autobús noliejat gràcies al patrocini del Area de Memòria de la Diputació de València, que ha finançat aquest projecte que hem titulat Queda inaugurado este pantano: treballs forçats a Benagébe. A més ens acompanyaven altres 20 persones que van acudir amb els seus propis mitjans des de diferents localitats.

Aquest dissabte el temps era desapacible i fred. Una oportunitat que va aprofitar la guia de la visita, l’arqueòloga Andrea Moreno, per a posar-nos en situació: imaginar-nos en aqueix entorn, aïllat, en els anys 40 encara més, treballant en la construcció de la presa que ara mirem des de dalt, amb tot just un jersei de llana com tot abric. Mal menjant. Vigilades per guàrdies de presons i guàrdia civils.
Des de 1941 fins a 1944 en les obres del pantà va haver-hi un destacament de presos republicans treballant en aquell mateix espai. Treballs durs de pic i pala.

Unes obres que va inaugurar el president de la segona republica Alcalá Zamora en 1932, que formaven part d’un pla hidrogràfic dels anys 20. Que van quedar paralitzades durant la guerra del 36 al 39 i que es van reprendre en el 41. L’empresa concessionària de l’obra, Portolés i Cia, propietat d’un militar franquista, va aprofitar la mà d’obra quasi esclava que proporcionava el sistema penitenciari del regimen.
Andrea Moreno ho va explicar molt bé: el sistema de redempció de penes, un mitjà a través del que es va aprofitar, es va explotar, la capacitat de treball dels presos republicans per a construir les grans obres del regimen que els va condemnar.

També va explicar com va sorgir tot el poblat, en el qual es van arribar a allotjar mes de 1000 persones, mentre es duia a terme la construcció d’aqueix enorme embassament que es va engolir l’antic poble de Benagéber, obligant els seus veïns a disseminar-se per diverses noves localitats.
Vam conéixer els barracons en els quals van viure els presos. Les construccions pròximes en les que es van allotjar els seus guardians i en les quals es troba un calabós reconstruït que ens va ensenyar amablement l’alcalde Rafael Darijo.
Recordem també als maquis que van actuar per la zona i la primera fossa exhumada en el Pais Valencià en 2010, on es van trobar les restes de dos guerrillers, un punt de suport i sis treballadors del pantà.
Després de la visita la majoria dels participants vam menjar en el bar de Benagéber.

Una jornada estupenda, per a gaudir de llocs on construir memòria, espais en els quals aprendre, que deixen petjada.
Gràcies Andrea Moreno, gràcies alcalde Rafael Darijo
Gràcies amigues i amics.
Intentarem una nova visita per a la primavera

El projecte «Queda inaugurado este pantano: treballs forçats a Benagéber» es realitza amb el patrocini del Area de Memòria Democràtica de la Diputació de València, que l’ha finançat amb la quantitat de 8.971,44 euros

Maria Jose Soriano Trachiner i Juan Vicente Morales, professors d´història de la GVA, van presentar al Col·legi Major Rector Peset el materials didàctics del projecte «Queda inaugurado este pantano» el passat 12 de decembre, van estar acompanyats per Andrea Moreno, doctora en Arqueologia.

Han fet un extraordinari treball per a adequar a les aules la informació que es pot generar entorn dels treballs forçats que van realitzar presos republicans en la construcció del pantà de Benagéber, anomenat llavors del Generalíssim.

Conscients que els alumnes estan immersos en fonts d’informació breu, encapsulada, moltes vegades acientífica. En un temps en el qual sorprenentment el nostre tema: els pantans s’ha posat d’actualitat, amb la desagraciada i tan mal gestionada DANA i totes les inundacions oocasionadas. Els pantans i Franco sembla que es van posar de moda en els dies d’infortuni. L’extrema dreta no desaprofita oportunitat.
Pensant també en aquestes circumstàncies els materials didàctics tracten de fonamentar i facilitar informació per a donar resposta a qüestions bàsiques, Qui, Com, Quan, On es va construir l’embassament de Benagéber.

Fotografies de El Seco

Va ser una presentació «molt didàctica» que us convidem a veure completa, si us abelleix en el vídeo que us enllacem ací:

Aquest projecte es realitza amb el patrocini del Area de Memòria Democràtica de la Diputació de Valencia, que l’ha finançat amb la quantitat de 8.971,44.