Des de 1939, fins a principis de 1942, l’actual hospital Dr. Moliner a Portaceli (Serra) va ser un Camp de Concentració on milers de republicans van ser empresonats en condicions extremes, d’amuntegament i fam que va portar fins a la mort un nombre, encara inexacte, de presoners.
A l’octubre del 1939 arribaven a Portaceli des de diferents centres d’internament, des de la Plaça de Bous de València convertida durant unes setmanes també en camp d’internament després de l’entrada de les tropes franquistes a València, molts van arribar des del camp de concentració d’Albatera a Alacant, on van ser confinats després de quedar atrapats al port d’aquella ciutat des d’on havien intentat escapar en vaixell fugint de la repressió segura. En tancar el camp d’Albatera, quan les condicions eren absolutament desastroses, van traslladar els presoners amuntegats en vagons de bestiar, arribant exhausts a l’estació de Bétera i des d’allà els obligaven a caminar per un camí estret costerut, fins arribar després de nou quilòmetres de marxa, a un edifici en construcció, un sanatori, que havia iniciat la construcció durant la República per ser un hospital de tuberculosos. El franquisme va convertir en el Camp de Concentració de Portaceli.
Per aquelles instal·lacions van arribar a passar més de 20.000 presos republicans, alguns van sortir per ser, poc temps després, assassinats a Paterna i llançats a les fosses comunes del seu cementiri, altres per anar a diferents presons. L’existència d’aquest, com la de la resta dels més de 300 camps de concentració que van utilitzar les tropes franquistes a tot l’estat espanyol per castigar els vençuts, va ser amagada durant molts anys. Forma part d’aquesta part d’història que el franquisme va voler silenciar i amagar, temps ple de crims i dolor.
Per quart any consecutiu, el 19 d ‘octubre farem a peu el mateix camí que els presos republicans, la IV Marxa a peu al camp de concentració. S’iniciarà a les 10.00 hores des de l’estació de metro de Bétera.
Si voleu apuntarse al dinar açi teniu l’informació:
Un any més la Marxa a Porta-Coeli ha estat una realitat. En memòria dels represaliats al camp de concentració. Feixisme mai més.
El pasado 1 de octubre presentó en Ca Revolta la artista valenciana Maria Gomar su proyecto Cuelgamuros: una tienda de recuerdos futuros, la acompañó Vanesa Peña comisaria de arte y productora cultural.
El proyecto propone la desaparición del Valle de los Caídos mediante la práctica artística, en un momento en que la resignificación del monumento continúa siendo objeto de debate público. Esta presentación se enmarca en el contexto de la licitación para la musealización del monumento fascista, la conmemoración de los 50 años de la muerte del dictador y la reciente exposición impulsada por dos eurodiputados de extrema derecha en el Parlamento Europeo.
Un monumento al fascismo El Valle de los Caídos, construido mediante trabajo forzado e inaugurado el 1 de abril de 1959, ha sido definido por el hispanista Ian Gibson como un espacio imposible de resignificar: “¿cómo resignificas la maldad?”. A lo largo de su historia, se trasladaron allí 33.847 cadáveres —muchos sin consentimiento—, y el complejo ostenta dos récords Guinness: la cruz más alta del mundo (152,4 m) y la basílica más larga (162 m).
Una tienda de recuerdos futuros La antigua tienda de souvenirs del recinto, cerrada a principios de este año por Patrimonio Nacional, funcionó durante décadas como aparato ideológico al servicio de una narrativa hegemónica del franquismo. Frente a ello, la propuesta artística de Gomar Vidal, recupera el nombre anterior al monumento y presenta una serie de objetos —postales, serigrafías, pegatinas y pósters— en los que el complejo arquitectónico desaparece por completo. Para la comisaria Vanesa Peña Alarcón esta tienda de recuerdos futuros “plantea repensar la comunicación popular del relato histórico a través del turismo, no sólo mediante una revisión crítica del monumento, sino a través de la re-versión estética del souvenir. La artista nos envía una postal sin monumento desde el futuro para demandar un presente exento de fascismo.“ De la misma forma, los investigadores Daniel Palacios y José María Durán señalan en su publicación ¿Quién tiene derecho al monumento?: “No hay resignificación del fascismo, sino que el fascismo es eliminado por completo de la ecuación. No hay alternativa posible.”
Recomendamos la lectura del articulo de Maria Palau en El diario.es Comunidad Valenciana:
Durante el mes de septiembre hemos participado en las jornadas organizadas por el Ayuntamiento del Villar y la asociación Villar Memoria Democrática.
Hemos expuesto la muestra «Queda inaugurado este pantano» y hecho visita guiada con el alumnado del IES
El 27 de septiembre tuvieron lugar una serie de ponencias en las que participamos exponiendo la investigación sobre los trabajos forzados en Benageber con una ponencia a a cargo de Joan Salazar Bonet y Lucila Aragó
El domingo 28 acompañamos a Vimade en la guiada al embalse de Benagéber, siendo Andreu Domingo el encargo de realizar la visita guiada.
El 26 de setembre hem realitzat a l’auditori del Jardí Botànic un acte pel 50 aniversari dels últims afusellaments del franquisme duts a terme el 27 de setembre de 1975. Memòria i Resistència, amb aqueix epígraf hem volgut recordar als 5 assassinats a l’alba d’aquell 27, a les companyes i companys que també van ser condemnats a mort en els consells de guerra que es van realitzar en l’estiu d’aquell any i van veure commutades les condemnes. Un d’ells ens va acompanyar. Poc després d’aquells assassinats moriria el dictador. Va acabar el seu temps com l’havia començat aniquilant a la dissidència.
Volíem recordar-los, retre’ls homenatge i també celebrar la resistència. Va haver-hi 40 anys de dictadura i quaranta anys de resistència. L’afany d’eliminar el republicanisme i qualsevol indici d’oposició va xocar sempre al nostre país, amb dones i homes que van voler anteposar la lluita pels drets col·lectius, per la llibertat i la democràcia a la por, el risc a perdre la llibertat o la vida. Es podia aconseguir véncer al feixisme i calia intentar-lo. Els últims anys de la dictadura va haver-hi un notable creixement de l’oposició antifranquista, el règim estava en crisi, buscava la seua continuïtat i va voler donar un “colp exemplar” assassinat aquests joves militants, després d’uns judicis farsa, sense proves, defensa i absoluta absència de justícia, van ser els militants del FRAP José Luis Sánchez Bravo, Ramon Garcia Sanz i Xose Humberto Baena van ser afusellats en Hoyo de Manzanares; els membres d’ETA polític-militar Ángel Otaegi i Joan Paredes Manot, ‘Txiki’, ho van ser a Burgos i Barcelona respectivament.
L’acte el podeu seguir integre en l’enllaç a l’enregistrament que teniu mes a baix. A la sala ens va rebre, projectada en l’escenari, l’obra realitzada per la pintora Paula Bonet per a aquest acte, potent i evocadora. Obrírem amb una actuació musical de JazzWoman jove, trencadora, reivindicativa, seguida d’una lectura de poemes d’Estelles i propis realitzada per Jaume Perez Muntaner. La vicerectora de Cultura de la UV Esther Alba, va obrir les portes de la Universitat a la memòria i a la resistència antifranquistes, apostant sempre per contribuir a una societat lliure, culta, solidària i integradora. Va conduir l’acte el periodista i escriptor Alfons Cervera. Es van succeir intervencions des de la taula i des del faristol donant testimoniatge i raons, van prendre la paraula Joaquín Bosch, Ángel González, Lucila Aragó, Sergio Manzanera, María Palau, Fernando Sierra i Rosa Garcia. Si teniu temps, escolteu-les
Va tancar Miquel Gil amb les seues cançons, totes juntes cantàrem A l’Alba, la banda sonora que va acompanyar aquella matinada a tantes persones, moltes van fer tot el que estava al seu abast per evitar el crim. A Europa va haver-hi grans mobilitzacions, a Lisboa cremava l’ambaixada Espanyola, els sindicats europeus reclamaven a Franco que no s’assassinara més, el president de Mèxic retirava la representació diplomàtica i urgia a Nacions Unides a impedir el vessament de sang. El dictador no escoltava, va signar l’assabentat en el Pazo de Meirás envoltat dels seus ministres, entre altres Fraga, fundador posteriorment de AP i prócer de l’actual dreta “democràtica”. A l’auditori del Jardin Botànic, l’emoció es va estendre per la sala repleta. Moltes de les persones presents tenien les seues pròpies vivències d’aquell temps, ens unia l’empatia, l’emoció, la nostàlgia pot ser, però també la convicció de continuar intentant defensar els drets humans, de continuar evitant el feixisme. Totes expressàrem el nostre rebuig al genocidi que està perpetrant el govern israelià contra el poble palestí i tota la nostra solidaritat amb ell i amb la seua lluita.
El pròxim 27 de setembre es compleixen 50 anys dels últims afusellaments del franquisme, que amb eixe crim va meréixer el definitiu aïllament i condemna internacionals.
Sempre, però sobretot en aquestes dates, es fa necessari el record, el reconeixement i l’homenatge a aquells cinc joves que van entregar la seua vida per la llibertat quan apenes li quedaven al dictador uns mesos de vida.
És cert que alguna cosa ha canviat des de llavors: la promulgació de la Llei de Memòria Democràtica de 2022 va propiciar avanços respecte a la de Memòria Històrica de 2007 encara que, al nostre parer, continua havent-hi bastants insuficiències que sense descurar-nos en el temps hem de continuar corregint. Un dels aspectes notables de l’última de les Lleis citades és el reconeixement del seu dret “a la reparació moral i a la recuperació de la seua memòria personal, familiar i col·lectiva”. En un intent per impugnar-la, les Corts Valencianes –amb la majoria absoluta de PP-VOX- van aprovar en 2024 l’anomenada Llei de Concòrdia de la Comunitat Valenciana, una Norma en la qual, com és habitual en la dreta i extrema dreta quan es parla de la dictadura franquista, s’equiparava vergonyosament a víctimes i botxins. Afortunadament, el Tribunal Constitucional ha admés la demanda del Govern progressista de coalició contra la citada llei, que no era sinó una burla, una palada més de terra sobre els milers d’assassinats en la dictadura. No podem oblidar que continuem sent el segon país del món amb més desapareguts en les fosses comunes.
Considerem que és necessari rescatar la memòria d’aquell temps per a entendre-ho amb justícia. Els últims anys de la dictadura no van ser una agonia blana, com se sol dir quan parlem dels últims anys del franquisme. Va continuar sent una època de repressió que mai va cessar, com bé demostren els fets que commemorem en aquesta convocatòria de memòria i homenatge. Però va haver-hi més, molts més esdeveniments que tenien a veure amb aquella repressió: van morir manifestants per demanar habitatge, treball i salaris dignes, democràcia, llibertat sindical i política… Es van decretar estats d’excepció, assassinats amb la falsa cobertura de judicis absolutament il·legals, milers de detencions, la tortura era pràctica habitual en comissaries i casernes, els torturadors eren prestigiosos herois del Règim que, paradoxalment i com una burla a la democràcia recentment estrenada, els successius governs de la democràcia van continuar condecorant i premiant amb ascensos en l’escalafó de les forces de seguretat de l’Estat.
Lluitar contra la dictadura franquista era, fins i tot ja quasi en la seua final, mirar de cara a la mort. Cap llibertat ni garantia democràtica protegien als qui s’enfrontaven a ella. Sentenciats a la pena capital abans de ser “jutjats” aquests cinc joves antifranquistes, amb poc més de vint anys, ho sabien. I malgrat això, Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Ángel Otaegi i Juan Paredes-Txiki, no van cessar en eixa lluita. Xosé Humberto Baena començava la seua carta de comiat amb una serenitat esgarrifosa: “Papa, mama: m’afusellaran demà…”; o va poder Txiki dedicar als seus germans xicotets, en el revers d’una fotografia, les paraules del Che que figuren en el seu epitafi: “Demà quan jo falte, no em vingueu a plorar. Mai estaré sota terra, soc vent de llibertat”.
Pensem que commemorar la data del 27 de setembre de 1975 és recordar i retre homenatge, en les figures dels cinc joves assassinats, a totes aquelles persones, bastants d’elles afortunadament encara vives, que -amb les diferències polítiques i ideològiques que entre les unes i les altres existien- van lluitar amb generositat contra la dictadura i van obrir pas a les llibertats al nostre país pagant, a vegades, per no dir sempre, un preu molt alt.
Per tot això estem organitzant per al divendres 26 de setembre de 2025, un acte públic de memòria i homenatge als qui van lluitar, moltes vegades fins a deixar-se la vida en l’obstinació, per les llibertats que tant han costat i continua costant aconseguir després dels cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco.
Us convidem a sumar-vos a aquesta iniciativa i col·laborar en la seua realització
Organitza: Acció Ciutadana contra la Impunitat del Franquisme (ACIF) i col·lectiu Al Alba
Col·laboren: Universitat de València Coordinadora d’Asociacions de Memòria Democràtica Plataforma de fosas del cementerio de Paterna Iaies-flauta València Ca Revolta Decidim Asociación Archivo Guerra y Exilio Montañas de Libertad Asociación familiares fosa 128 de Paterna Col.lectiu per la Recuperació de la Memoria Histórica de Callosa d’en Sarrià Republicans de Xàtiva Associació de familiars de víctimes del franquisme de la fossa 146 de Paterna Amical de Mauthausen València ès Refugi Lêgerîn Azadî (PV) Republicanos de Rocafort Amapola de la Memoria Democrática de l’ Horta Sud Plataforma 14 de Abril por la III República GRMH de Castelló Associació Cultural Institut Obrer Associació Memoria Histórica » El Molí» de Quart de les Valls Sillas contra el hambre Associació Republicana de la Safor Associació Familiars Víctimes del franquisme de la Fossa 100 de Paterna AMH de Pego M. Dolors Lloret XEIM Amics de la FUE Acció Cultural del País Valencià Guadassuar per la Republica Associació cultural d’Aldaia Vora Vía Associació Dones i homes Lliures Asociación 14 de Abril de Siete Aguas EUPV IRPV Euskal Etxea València COS Asociación Familiares de la fosa 111 de Paterna La Llavor de Torrent El Punt, Espai de LLiure Aprenentatge
Memòria i justícia. Acció Ciutadana contra la impunitat del franquisme 