Mikel Salegi del record a la memòria

Ahir, 6 de maig, vam parlar en la llibreria La Repartidora de Mikel Salegi, un noi de 21 anys, assassinat en un control policial en un barri de Sant Sebastià al desembre de 1974. 18 bales es van emportar la seva vida. La seva mort i el seu funeral van ser brutals.
Les forces policials de la dictadura contra la població.
La mare i les germanes de Mikel van iniciar una decidida lluita perquè es fera justícia. S’esclarira l’ocorregut i s’establissin responsabilitats. 50 anys després, Itziar Salegui en nom de les germanes que encara viuen recorda al seu germà i agraeix a la societat civil i les associacions que fan memòria. Denúncia l’abandó de les institucions a les víctimes de la dictadura, de la violència policial, dels crims d’estat. Denúncia l’absència de justícia.
Ahir vam poder escoltar-la en un vídeo que ens va enviar, també escoltàrem a Javier Buces autor del llibre Mikel Salegi del record a la memòria editat per la Sociedad de Ciencias Aranzadi.
En la sala vam comptar amb les intervencions d’Ainhoa J. Vilató periodista, David González profesor de esukera de la Euskal Etxea de València i Lucila Aragó de la nostra associació.

Agraírem a Dolores Cabra i a l’associació AGE la seua col.laboració en esta activitat, i el seu compromís en la causa de Mikel Salegi.

Parlàrem també de la campanya 50 ANYS D’IMPUNITAT NI UN MÉS, impulsada des de CEAQUA, amb el context tractat durant la presentació no van fer falta més explicacions, és evident que l’estat té pendent garantir els drets a la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició, i per a això ha d’eliminar qualsevol obstacle que impedisca el seu exercici.

Es necessari:

  • La derogació/modificació de la Llei d’Amnistia de 1977.·
  • La modificació del Codi Penal per a introduir el principi de legalitat internacional.·
  • L’elaboració d’una Llei de Secrets Oficials concorde als principis democràtics de transparència.·
  • L’aprovació de la Llei de bebés robats.·
  • L’elaboració d’un informe i la realització d’un cens sobre les greus violacions de drets humans de la dictadura franquista per a garantir l’accés a la justícia i reparació.

Gràcies als qui heu compartit aquesta tarda i el record de Mikel Salegi
Gràcies a la llibreria La Repartidora de Benimaclet

📸 Fografies de «El Seco»

50 anys d’impunitat. Ni un més

Després de 50 anys de la mort de Franco, encara es mantenen impunes els crims contra la humanitat comesos durant més de 40 anys de dictadura: assassinats, desaparicions, treball esclau, espoli patrimonial, exili, robatori de bebés, tortures, presó, represàlies laborals, tancament de dones joves en centres sota el comandament de l’Església per al seu “control i reeducació”, etc.

Després de la mort de Franco el poder es va mantindre en les mateixes mans sense cap depuració tant en l’Exèrcit, la judicatura, l’Administració, les forces de seguretat, l’estructura política com en la legislatura. Un poder que va reprimir durament a una majoria de la població que va prendre els carrers per a lluitar contra eixe mateix règim que es mantenia a través del terror i per a aconseguir un Estat democràtic de dret. Un poder que va construir un mur d’impunitat dels crims franquistes.

El sistema d’impunitat construït pels tres poders de l’Estat després de la mort de Franco s’ha mantingut bàsicament fins hui en dia. Un poder legislatiu que manté lleis com la Llei d’Amnistia, la Llei de Secrets Oficials o la Llei Mordassa. Un poder executiu que manté unes polítiques de memòria històrica orientades a reconeixements institucionals molt insuficients i a la implementació de mesures de caràcter administratiu ometent deliberadament qualsevol actuació que facilite l’accés a la justícia. I un poder judicial que es nega reiteradament a investigar i enjudiciar els crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista.

Centenars de milers de persones i els seus familiars que van patir greus violacions de drets humans continuen lluitant pel dret a la veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició.

Durant aquest any en què es commemora el 50 aniversari de la mort del dictador Francisco Franco i en el qual el Govern ha programat per això més de 100 actes, des de CEAQUA volem denunciar la inadmissió de les més de 115 querelles presentades en l’Estat espanyol exigint la investigació judicial dels crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista.

Continuar mantenint polítiques d’impunitat que impedeixen la investigació dels crims franquistes resulta incompatible amb polítiques de regeneració democràtica, sent aquestes absolutament necessàries per a expulsar de les nostres institucions les múltiples xacres heretades de la dictadura que encara perviuen.

Per tot l’anterior, i en aplicació dels tractats internacionals de drets humans ratificats per l’Estat espanyol, animem a les associacions memorialistes i entitats socials al fet que se sumen a aquest manifest per a continuar denunciant els 50 anys d’impunitat mantinguts per l’Estat espanyol i exigir:

· La derogació/modificació de la Llei d’Amnistia de 1977.·

La modificació del Codi Penal per a introduir el principi de legalitat internacional.·

L’elaboració d’una Llei de Secrets Oficials concorde als principis democràtics de transparència.·

L’aprovació de la Llei de bebés robats.·

L’elaboració d’un informe i la realització d’un cens sobre les greus violacions de drets humans de la dictadura franquista per a garantir l’accés a la justícia i reparació.

Amb motiu del 50 aniversari dels últims afusellaments del règim franquista, aquest Manifest serà presentat a tots els grups parlamentaris del Congrés i diferents instàncies internacionals en l’última setmana de setembre.

Abril 2025

Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina

Sumat a la campanya, ni un any mes d’imunitat

50 años de Impunidad. 1975-2025. Ni uno más

https://sites.google.com/view/contraimpunidad/inicio

Patricia Canet presenta una querella per l’assassinat del seu besoncle Juan Canet Bou.

El passat 8 d’abril, en el Centre Cultural Octubre de València, Patricia Canet Triguero va fer pública la seua querella per crims contra la humanitat durant el franquisme per l’assassinat i la desaparició forçada del seu besoncle patern, Juan Canet Bou, afusellat el 13 d’octubre de 1941, quan tenia 24 anys.

Patricia Canet, es professora d’història i presidenta de l’Associació de Familiars de la Fossa 146 del cementiri de Paterna,  va explicar que Juan Canet «era el germà del meu avi patern i va ser un assassinat per venjança. El meu avi estava en la guerra i l’altre germà havia fugit a França quan va esclatar la contesa. Al meu besoncle van segrestar-lo arran d’una denúncia d’un feixista del veïnat i perquè els franquistes van decidir que algú havia de morir a casa».

Aràdia Ruiz, advocada de la cooperativa El Rogle i de l’equip juridic de CEAQUA, redactora de la querella de Patricia explicà que l’objectiu d’aquesta acció judicial és doble: hi ha el propòsit de «dignificar la història d’aquesta persona», però també d’aconseguir trencar amb el mur que es troben en els jutjats aquesta mena de querelles per crims de lesa humanitat del franquisme. «Recordem que durant el franquisme va haver-hi 300 camps de concentració, mig milió d’exiliats, 300.000 nadons robots… Es va practicar una eliminació sistemàtica de l’enemic ideològic. Es van cometre crims que estan catalogats de lesa humanitat». També va exposar la fonamentació jurídica de la querella i va denunciar els arguments que generalment utilitzen els jutges per a desestimar les querelles contra els crims del franquisme «La judicatura espanyola sovint empra dos arguments per a desestimar aquestes querelles: la llei d’amnistia i la prescripció. En el cas de la llei d’amnistia, s’ha de recordar que es tracta d’una llei que neix nul·la, ja que l’Estat espanyol va ratificar abans el pacte de drets civils i polítics». A més ha recordat que el dret internacional de drets humans estableix que els crimenes de lesa humanitat ni prescriuen ni es poden amnistiar. «Els jutges necessiten potser mes formació en aquesta matèria».

Patricia Canet ha estat acompanyada per representants de Amnistia Internacional, Plataforma de fosses de Paterna, Coordinadora d’associacions de memòria del Pais València i Acció Ciutadana contra la impunitat del franquisme. Olga Franco, Daniel Galán y Lucila Aragó van intervindre donant el seu suport i reclamant el dret a la investigació i a la justícia.
També van estar presents les diputades en les Corts Valencianes Mercedes Caballero del PSPV i Isaura Navarro de Compromís.

Va ser una roda de premsa intensa en continguts i emocions. Amb Patricia Canet dona decidida i valenta a la qual continuem donant ànims i tot el nostre suport.

Gràcies a totes les persones que vau col·laborar a fer-la possible

La roda de premsa ha sigut recollida en nombrosos mitjans de comunicació:

Presentan una nueva querella en Paterna por crímenes durante el franquismo: «A mi tío abuelo lo mataron por venganza» | Público

Nova querella a Paterna per crims contra la humanitat en el franquisme: “Al meu besoncle el van matar per venjança” https://www.apuntmedia.es/1_1b24b5

Un assassinat per «venjança» i la lluita contra el «franquisme sociològic» als tribunals – El Temps https://www.eltemps.cat/article/66053/un-assassinat-per-venjanca-i-la-lluita-contra-el-franquisme-sociologic-als-tribunals?&utm_source=whatsapp&utm_medium=social-media&utm_campaign=addtoany

Fotografías de María Gomar:

Ací es pot descarregar la nota de premsa que vam distribuir:

Presentación del libro Plaza de los lobos (1968-1977)

Esta última sesión de las Segundas Jornadas Memoria, Género y Justicia hubo de retrasarse al 2 de abril por la alerta meteorológica que se decretó en la ciudad de Valencia el 5 de marzo. En esta ocasión nos ha visitado Isabel Alonso, catedrática de historia en Enseñanza Secundaria, activista por los Derechos Humanos, autora de diversas publicaciones relacionadas con la historia de las mujeres, y más recientemente de la novela Como un pulso (2019, Caligrama), y coordinadora de Plaza de los Lobos (1968-1977) publicado por la Universidad de Granada en 2024.

Este libro lleva por título Plaza de Lobos, esa fue la sede de la Dirección General de Seguridad en Granada que albergaba las dependencias de la Brigada Político Social. Allí fueron interrogadas y torturadas muchas personas antifranquistas, durante la dictadura. Esta publicación recoge el testimonio de estudiantes que fueron detenidos entre 1968 y 1977. Entre ellos el de 6 mujeres que ponen de manifiesto cómo vivieron aquellos duros momentos, desde su perspectiva. Añadiendo su enfoque de género. Cómo les afectó la suciedad, la falta de higiene, la humedad, la actitud hacia ellas de los policías.

Isabel Alonso fue una de esas mujeres, a ella la detuvieron en 1975, le aplicaron el decreto ley antiterrorista aprobado en agosto de aquel año, mediante el que desaparecían las escasas garantías que podían proteger a la detenida. Incluso para registrar su casa no hizo falta una orden judicial. Embarazada, hubo de ser trasladada desde la Jefatura policial hasta un hospital, para controlar su estado de salud.

Los testimonios recogidos en Plaza de Lobos, también permiten recorrer la evolución durante aquellos años del movimiento estudiantil y de las organizaciones de la oposición antifranquista.

En la presentación acompañaron a Isabel Mila Belinchón, catedrática de historia, represaliada en Valencia en 1972 y Pere Beneyto, sociólogo y presidente de la Fundación de Estudios e Iniciativas Sociolaborales de CCOO del PV, detenido también en 1972, durante la manifestación del primero de mayo, junto a otras 21 personas entre las que se encontraba Isabel Alonso, aquella fue su primera detención.

Moderó y presentó a los intervinientes Lucila Aragó, socióloga y represaliada del franquismo.

Surgió el debate sobre la invisibilidad de las mujeres, que ha existido durante mucho tiempo, en el relato de la resistencia antifranquista; tanto de las represaliadas cómo de las que contribuyeron definitivamente en la lucha y la resistencia. También se abordó la perspectiva que aportan sus testimonios y se debatió sobre la importancia de abrir el foco en el debate sobre el análisis de aquellos años de dictadura y transición para asegurar la presencia de las mujeres en él.

Entendiendo que es necesario recuperar sus relatos, las vivencias silenciadas, para modificar esa visión sesgada que prevalece en muchas de las referencias sobre el antifranquismo. El debate se realizó en Ca Revolta, tuvo una interesante participación que se trasladó al turno de preguntas e intervenciones. Con él finalizan estas jornadas de debate sobre Memoria Género y Justicia que a pesar de lo accidentado de su organización han tenido unos contenidos y asistencia muy gratificantes y alentadores

Estas jornadas, previstas para el mes de noviembre de 2024, debieron de ser aplazadas por la Dana del 29 de octubre. Cuentan con una subvención de 2350 € del Área de Memoria Histórica y democrática de la Diputación de Valencia, aprobada en junio de 2024

«Els Buits», projeccions i debats. El Patronato de Protección a la Mujer, una institució contra les dones

En el marc de les Segones Jornades Memòria, Gènere i Justícia, s’han realitzat els dies 11 i 12 dues projeccions del curtmetratge documental Els Buits, dirigit per Sofia Esteve Santonja, Marina Freixa Roca, Isa Luengo.

L’11 de març s’ha projectat a Alacant, en la seu de la Universitat d’Alacant, després del documental va haver-hi un debat amb Maria Palau i Llum Quiñonero, totes dues periodistes i investigadores sobre el Patronato de Protección a la Mujer.

L’endemà, 12 de març, es projecta a València en Ca Revolta, en aquesta ocasió en el debat participa la protagonista del curtmetratge, Mariona Roca, una de les directores, Marina Freixa, filla de Mariona, i a ambdues les presenta Maria Palau.


El Patronato de Protección a la Mujer, eixa institució que no deixa de sorprendre’ns va estar en el centre del debat. Anem coneixent, gràcies a la investigació, com la que duen a terme Marta Garcia i Maria Palau (Indignas hijas de la Patria), que es va crear en 1941 per a la repressió de les dones joves, per a «reconducir a las descarriadas» o que estigueren en «riesgo de caer». La institució va estar presidida per l’esposa del dictador, Carmen Polo de Franco, tenia Juntes Provincials, una xarxa d’institucions religioses servian de centres d’internament i explotació d’aqueixes joves.

Mariona Roca ho va sofrir al any 69. Ella i les seves amigues estudiants en aquell temps de dictadura, s’involucraven en manifestacions per les llibertats. La resposta va ser: tancament al Patronato i intent de destrucció de la seva personalitat i consciència
Hi ha milers de dones com Mariona en tot l’estat espanyol.

L’estat no ha investigat ni jutjat als responsables, ni revisat el paper de les institucions religioses que van servir de xarxa al Patronat. Les víctimes del Patronato, ni tan sols estan contemplades com a víctimes del franquisme en l’actual Llei de memòria democràtica. Queda molt per fer.
Gràcies a dones valentes com Mariona, com les directores del curtmetratge Sofia Esteve Santonja, Marina Freixa Roca, Isa Luengo, avançarem, segur que avançarem.

Aquestes jornades, previstes per al mes de novembre de 2024, degueren ser ajornades per la Dana del 29 d’octubre. Compten amb una subvenció de 2350 € del Area de Memòria Històrica i democràtica de la Diputació de València, aprovada al juny de 2024

JOVENES ESTUDIANTES DEBATEN SOBRE “LAS TRES MUERTES DE TEOFILO DEL VALLE“ EN ELDA

Por Manuel de Juan

14/03/2025

Durante el mes de febrero de 2025 hemos realizado una serie de proyecciones de Las Tres Muertes de Teófilo del Valle en varios institutos de Elda con los alumnos y alumnas de segundo de bachiller.  Yo asistí en calidad de director del documental y debía participar en el debate porterior. La primera proyección fue en el IES de La Melva. Despues el IES Monastil y el IES La Torreta. A estos dos últimos fuí acompañado de mi hijo Manel, pues le apetecía volver al lugar donde había estudiado el bachiller, hablar de su participación en el documental  y ver cómo reaccionaban los que ahora tienen los mismos 16 o 17 años que él tenía cuando pisaba estas aulas.

En el IES Monastil en pleno debate con los alumnos tras la proyección. La participación de miembros jóvenes del equipo técnico de la película como Manel de Juan acerca a los jóvenes a los acontecimientos que describe el documental.

La experiencia fue muy positiva. En los tres IES encontramos profesores de historia motivados e involucrados. El objetivo era que los chavales descubrieran un episodio dramático en una ciudad valenciana en plena transición para salir de la dictadura de Franco. Una historia sencilla y ocultada: el joven Teófilo pagó su rebeldía con su vida.

Nos interesaba mucho ver el inetrés de los alumnos en la proyección del documental. En los tres casos sorprendió la atención que mantuvieron durante los 48 minutos que dura el documental.

Chavales que descubren episodios dramáticos en su ciudad. La represión franquista contra miles de obreros por sus derechos. Teófilo fuimos muchos. Su asesinato sucedió en las calles de Elda. Hace ahora 49 años.

En el IES de La Melva foto de grupo al finalizar el debate (de I a D) Manuel de Juan director del documental, Juan Carlos Márquez tecnico municipal, Juan Bailen de ACIF, Antonio Rodriguez Prof. de historia, Isabel Coves directora del centro, María Gisbert concejala de Memoria Democrática Elda, Reme Marcos de ACIF y Miguel Angel Prof. de historia.

Una experiencia muy provechosa para los chavales, para los sorprendidos profesores que deconocían la verdad sobre la muerte de Teófilo y para los equipos directivos. Experiencia positiva para todos. Hablamos de la maldita hambruna que provocó Franco. Del miedo a hablar en la dictadura. De los silencios en las casas. Del ministro Fraga represor y del Fraga aperturista. De cómo se ocultó la verdad de su muerte durante 45 años. De la importancia de saber la verdad histórica. De difundirla. De la justicia a conseguir. De la reparación pendiente. Etcétera. Etcétera. Muy contentos con el resultado de estas tres sesiones. Agradecidos también a María Gisbert concejala de Memoria Democrática, Igualdad y Educación en el Ayuntamiento de Elda por su iniciativa y apoyo.